sábado, 5 de noviembre de 2011

A l'Antoni Tàpies, amb molt d'afecte.

Cal reformar una nova visió de la realitat. Alló que ha de constituir precisament el contingut de la nostra obra, crea inmediatament, el conflicte amb els conceptes caducats, i és natural que sentim un impuls poderós cap a la rebeldia i l'acció, i que, com a consequència d'aixó, ens esforcem a encarrilar la nostra energia, la nostra lluita interna, per tal de donar forma directa i eficaç d'acord amb les facultats i l'habilitat que sabem que poseim, a les ambicions i a les descobertes que anem fent.
No hi ha dubte que les arts plàstiques poden ser, en extrem, subtils i d'una contundència poderosissima per a tota lluita interna i externa, i no cal pas que escrigui aqui com pot ser d'apasionant dedicarse-hi. Constitueixen el pont més directe i universal entre la idea i l'home. Per elles, com ja ha estat dit, es mostra sense la necesitat de demostració, i son, sense cap mena de dubte, quan el creador es desfà de tot prejudici estètic, un dels pocs reductes que queden, ara com ara, en el qual l'home pot interrogar-se i sotragar la societat amb un màxim de llibertat.
Aqui és quan s'aixeca veritablement el teló per a l'artista. Si be per la seva actitud espiritual in social és membre de tot un grup d'intelectuals, dintre de la seva generació, i manté un contacte (conscient o no) amb les disciplines abans esmentades, el dialeg (real o tacit) amb els qui les conrreen, no creguem que l'artista pot treure d'ells les formules que orientin la seva creació.
L'artista es troba completament sol amb els problemes de la seva professió i de la seva tradició própia.
Examinem doncs, alló que concerneix la seva formació i la conveniencia o no dels seus estudis. Instintivament, sempre m'ha estat impossible de creure en cap mena de dirigisme en art. Per convicció própia, soc autodidacte, tot i els meus anys d'escola. I no és per cap mena de rancunia ciscunstancial que sento molta aversió a tot alló que faci olor d'Acadèmia o d'Estètica, d'Humanisme (naturalment entre cometes) i a tots els falsos problemes que hi han involucrats.
Sempre que hi penso, m'imagino per exemple Newton anant una escola on anunciessin: “aquí ensenyem a descobrir la llei de la gravitació universal”. Com algú pot ensenyar alló que encara no se sab que existeix?
L'artista és i ha de ser home de laboratori.
L'artista treballa i pensa per compte propi i únicament aconsegueix resultats positius si treballa en la seva tasca solitaria d'investigador, amb un paral.lelisme al mode de treball dels científics, i sols l'experimentació del dia a dia i el fet d'estar constantment en estat d'alerta faran que, sovint, en el moment més inesperat, és produeixi el miracle del neixement d'un estil o d'una forma, on uns materials que fins el moment eren inerts, dialoguin amb una força expressiva, incomparablement al conegut abans d'aquest moment.
Quan aixó passa,l'artista ha trobat l'adecuació entre contingut i forma.

Si el que volem és formar una nova visió de la realitat, si volem guanyar poc a poc terreny a la foscor que ens envolta, no ens podem permetre manipular formes caducades, ja que a un contingut nou li correspon una forma nova.
L'artista ho ha d'inventar tot, si ha de llençar de cap a l'inconegut, menyspreant tota mena de prejudicis, i fins i tot, en la meva opinió i en la d'algún altre artista, l'estudi de les tècniques i l'us de materials considerats tradicionals.
L'artista ha de coneixer l'aventura i caminar per la corda del salt al buid.


a l'Antoni Tàpies, Rafel d'Olot. 

http://www.rafeldolot.com/